dimecres, 2 de març de 2011

L'únic nord...és amb tu.



No em mossego ni la cua ni la llengua.
Endavant segueixo tots els fils
que curiosament em duen
a cada espurna
de cada sospir
del teu sentir.
Són els teus gestos
aquells que m’encenen,
que em ceguen i em captiven,
dins una bogeria plena de seny.
La teva veu greu i dolça m’hipnotitza.
Les teves paraules tendres m’acaronen.
Les teves carícies suaus recorren
amb els dits la meva pell fina.
El teu adéu silenciós
rere una fugida sobtada,
sense més paraules
que una mirada,
que ho diu tot
sense res dir.
I jo ara ploro,
sense llàgrimes als ulls.
I jo ara em planyo,
com una ànima
feta de fum,
que s’enlaira,
que perd de vista
…el meu món.
L’únic nord
és amb tu.
-te l’has endut-
El meu record,
el teu perfum.



* M'agrada molt aquest poema perquè  tothom ha passat per això...
Però sincerament, no s'acaba el món... per perdre a una persona que ja no t'estima...
Per a mi,  això vol dir que no és indicat per a tu...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada