dijous, 10 de març de 2011

La primavera està a punt d'arribar  i augura una bona melodia. Les flors converteixen la natura en un tapís vegetal. Flors molt conegudes, regnes de la primavera, i altres que quasi s'amaguen a la nostra vista, tímides.


Cançó de Primavera
(Enric Soler i Godes)

Floreta sense nom
en marge ignorat,
senzilla floreta
sense amic ni amat.

Tens la vida curta,
però llarg l'anhel;
alegres la vida,
vius sense recel.

Petita floreta,
qui et replegarà?,
sobre quina sina
ton goig lluirà?


Quan el sol s'aixeca,
tu guaites l'ocell
com una donzella
espera el donzell.

Voltada de brossa
ansiant l'amor,
ningú sap ta lluita
de plany i dolor.


Floreta sense flaire
que no sé ton nom,
sense amic ni amat,
eres de tothom.

Però vius joiosa,
tranquil·la, esperant;
saps que no hi ha xica
sense ball galant.

Tu sols, Primavera
per al meu vell cor!
Jo estime ta vida
que bull i que mor.

            1. Fes un comentari sobre el poema Cançó de primavera i penja-ho al teu  blog. Contesta les preguntes següents sobre el mateix poema:

                              1.1. Cerca una personificació i una comparació. Explica-les.

personificació: Tu sols, Primavera per al meu vell cor! Jo estime ta vida que bull i que mor.

comparaxió: Quan el sol s'aixeca, tu guaites l'ocell com una donzella espera el donzell.
                        
                              1.2. Explica l'estructura del poema

El poema té 8 estrofes.

Manca de vida...

                                                             
                                            Manca de vida
      
Un fil prim ple de dies
que es tiba i s’encongeix
fent camí, via a via.
I un dia la llum es debilita,
perd la força dels primers dies,
és l’estrella que duem a dins
que vol marxar a un cel infinit.
Un dia vam néixer,
d’un atzar de dues ànimes foses,
que potser ara ja són mortes.
I el seu abandó d’aquesta vida
ens endinsà en la pena més pena
de totes les penes.
Aquells que estimem marxen
però el nostre consol és que els seguirem,
tard o d’hora, serem de nou amb ells.
La vida té una sola direcció,
un mateix fi per a tots.
Cal aprofitar-la amb dignitat
i ser millor del que som.
I quan tot s’hagi acabat
poder descansar contents
d’haver viscut el present,
d’haver recordat el passat.
I ara, que som allò que ens queda de temps
Rumiem com el viurem,
com el deixarem fer,
com farem sense deixar fer,
sempre sent nosaltres,
sense voler ser altres.
Únics ja sent rics o pobres,
acabarem enterrats,
o cremats
o esquarterats.
I la nostra ànima s’enlairarà
cercant les altres ja enlairades.
Tot comença i tot acaba,
sense excuses,
sense fugides,
sense  temps.
S’acaba el present.
Roman tot ja en el passat.
El fil prim s’ha trencat.
Carolina Ibac


     1.1. Cerca una personificació i una comparació. Explica-les.


                              1.2. Explica l'estructura del poema

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada